En el dia mundial de la filosofia, volem compartir-vos algunes reflexions de com aquesta està més viva que mai:

 

PENSAR, sospesar la realitat. Què pesa més, cap on em decanto, és a dir, on em sento en el meu lloc?

Pensar no és un exercici teòric, sinó alhora corporal, sensible i mental. Així ho han entès moltes cultures i també la nostra, abans que el racionalisme fes la reducció letal entre sensibilitat i esperit, entre raó i experiència.

La filosofia, entesa des d’aquesta tradició, és una experiència humana, no una especialització teòrica. Una experiència que cal cultivar i explorar. Demana temps, atenció i profunditat. Entrar dins de les coses, endinsar-se en la consciència cercant veure més enllà, del que ja se’ns dóna de manera espontània. Cercant sobretot, sentit i orientació. Quedar-se en el moment anterior al moment, és a dir, en l’espai entre pensament i pensament on es produeix una experiència de llibertat genuïna. Llibertat d’interpretació, llibertat de ser.

Connectar amb aquest espai interior d’autoconeixement, aporta serenitat i fortalesa. I és, en si mateix, un exercici emancipatori. Per això, la pràctica filosòfica és també revolucionària perquè manté obertes les portes de la transformació. Connecta la consciència humana amb la realitat sempre canviant i misteriosa que anomenem vida, i s’instal·la en un àmbit no controlable ni limitant.

Per això la filosofia incomoda als poders establerts. Per això, en una època mercantilitzada com l’actual, ha caigut en descrèdit, ja que no serveix per a res productiu, eficaç, mesurable i predeterminat. Serveix a l’ànima, al món. Servei a la llibertat humana.

Potser per això, avui torna a emergir als carrers i a les places. En un temps en què sentim totes les formes d’institució caducades i en que compartim un sentiment de naixement d’una època nova: postindustrial, postcapitalista, postpatriarcal. Des d’aquí es desperta novament la necessitat d’orientació, on fer peu? L’experiència filosòfica és sempre aquest espai d’obertura de la consciència, que sentim tan propi, que ens fa sentir a casa. Sentir-nos a casa és el primer que ens cal per saber revertir els danys d’un model econòmic desbocat, per sanar les ferides d’una acceleració psicològica i vital inhabilitant. La filosofia es presenta doncs, novament com una invitació a pensar i a pensar junts, a fer comunitat, a compartir les experiències humanes fonamentals i a teixir vincles de sentit que puguem oferir a les generacions que arriben.

La filosofia és també i sobretot, una pràctica de vida, un exercici d’auto-examen de la pròpia vida, un camí constant d’avaluació del què entenem per veritat, bé, justícia en relació a la nostra manera de viure…. Les grans qüestions de l’existència. Qüestions que cada època presenta des d’angles diferents i que cada generació ha d’atendre i desvetllar per tal d’oferir un relat significatiu a la societat en la que viu.

Revisar els pressupòsits que ens condicionen i limiten, reinterpretar la realitat de manera critica i creativa és sempre una aposta incòmoda i alhora revitalitzant. Ens afirma en el nostre ésser, i en el que podem aportar al bé comú durant tot el temps que vivim.

 

Text: Àngels Canadell