Antigament la gent viatjava caminant. Sabien quants dies es tardava per anar d’un poble a un altre. Entraven sense por en diàleg amb llops, rius i muntanyes. Entenien que cada ésser té el seu propi camp de vida i de consciència. S’abandonaven al no saber, tot sabent.

Som al segle XXI i no sabem com recuperar les converses amb la terra, com conviure amb el que som. Fem mapes del coneixement on els animals no hi són presents.

Un dels mapes més antics i comuns a les civilitzacions és la roda. Un símbol elemental que representa el cel, la terra i un eix que els connecta. Forma que evoluciona en diferents tipus de creus fins a complexes representacions del micro i macrocosmos.

Des de la roda solar prehistòrica fins als complexos mandales tibetans, passant per les rodes cristianes de l’edat mitjana o les rodes medicinals ameríndies, la roda és un símbol transcultural per parlar dels camins de vida i de saviesa, del curs de les coses que com a humans hem de seguir i respectar.

Camins que remeten a un centre, a la integració de les polaritats, a la percepció de la unitat de la vida i de la consciència.

Un antic Tao te Ching (sVI aC) ho deia així:

“Trenta radis convergeixen en el centre d’una roda però és el buit el que fa possible que giri”. 

Moviment, temporalitat, referència a un centre atemporal, a un espai sense forma: elements bàsics d’una cosmovisió.

La roda és en si mateixa una imatge del cosmos, essent l’eix, l’articulació dels diferents plans de la realitat. Plans i dimensions vinculades a un temps originari i per això mateix, sagrat.

 

·

 

A Uniterra explorem com transitar d’una cosmovisió científica a una cosmovisió arrelada a la terra, als sentits, als llocs que habitem.

Com estem connectades amb les espècies vives i què implica per nosaltres, la seva desaparició? L’empobriment de la terra ofusca la consciència humana, li treu relleu. L’homogeneització del món i la pèrdua de diversitat ens resta llum, perspectives, capacitat de comprendre.

Ens cal escriure l’imaginari d’aquest canvi d’època. Ens calen símbols per caminar en la direcció de la regeneració de la terra i de la nostra psique. Mapes que mostrin les correspondències entre el que pensem i el que observem a la natura i ens ajudin a interpretar els signes que ens arriben constantment del cosmos.

La roda kosmoteàndrica és un mapa del coneixement que compartim amb la terra. Un mapa simbòlic que situa al seu centre la paraula Aion. I que dibuixa la manera d’entendre el coneixement des d’Uniterra.

 

Aion, és un mot grec traduït com a temps de la vida: –aei-on – : la vida que des de sempre ve a nosaltres. Una temporalitat que es desplega i es renova a través de cicles i cicles d’existències i que està amarada de no-temps. Per això, durant l’hel·lenisme es va traduir com: eternitat, sempre o atemporalitat; volent dir amb aquests noms, un temps sense inici i sense fi.  Més tard, durant el Renaixement, tot recuperant Plató, aion va significar l’ànima del món.

 

En l’imaginari de l’època quelcom sense fi no tenia res a veure amb una línia infinita ni tampoc amb un cercle que es va repetint de manera idèntica. Sinó més aviat, un temps sencer, que conté passat, present i futur i que alhora és sempre diferent a causa del seu dinamisme i obertura inherents.

La realitat està plegada, com deia Bohm, en diferents dimensions. Podem viure en un sol plec i prendre’l pel tot o deixar-nos imbuir dels plecs que espien en els somnis, en la imaginació, en una experiència mística, en un moment de plenitud o de dolor. Moments d’intensitat que ens arrenquen de la superfície de les coses.

 

L’aion és l’escletxa entre una percepció i una altra, entre un pensament i un altre; L’obertura que ens permet deixar anar i crear quelcom nou. Aion és la presència de l’infinit en el món; l’ànima del món.

Percebre l’ànima del món en el desglaç o en un jaciment obert, ens fa reconèixer les nostres pròpies pèrdues, dols i despropòsits. Ens dóna l’opció de reconciliar-nos amb la pròpia història i transformar-la.

La realitat contínuament ens convida a entrar en els fets,  obrir-los i alliberar-los. Cada fet és únic però la seva qualitat oberta i insondable fa que pugui ser revisitat i transmutat per la consciència.

Aion fa possible aquesta regeneració de la realitat, l’accés a la creació continua que polsa a l’interior de la terra.

 

Com suprimir la distància entre la sensibilitat i l’espiritualitat? Com llegir novament la natura, com feien els antics, veient-hi una història que parla també dels humans i que ens guia?

La roda kosmoteàndrica representa la gran conversa entre l’espècie humana i la naturalesa, com deia en Thomas Berry. Mentre aprenem a comunicar-nos amb ocells i oceans, escrivim una narració mítica per transitar el canvi climàtic. Aquest trànsit no és factible sense un nou arrelament en el mite, en les creences sobre qui som.

 

La roda kosmoteàndrica senyala unes fites, situa unes coordenades, té una brúixola al centre que actua com a dissolvent de tota ànsia d’arribada. La roda no té origen ni final. Es camina.

La roda és un camí, però un camí espiritual no pot ser lineal. Per això, la referència al centre, l’abismal aion que buida tota pretensió d’arribar a algun lloc. I eixampla l’espai interior que compartim amb la terra.

 

La roda dibuixa un mapa d’interrelacions vives; mostra com està connectat el cel amb la ment, l’alè del bosc amb la calma interior.

És un mapa transcultural que des d’Uniterra proposem per a transitar els camins contemporanis. Per fer-nos Íntims amb la vida. Per percebre els reflexos mutus entre l’interior i l’exterior, entre la ment i els sentits. Un pas rere l’altre, fins que no hi ha exterior, no hi ha interior. Només continuïtat. Un respirar conjunt.

Es tracta d’un camí espiritual que ha esdevingut condició col·lectiva per a sanar el planeta.

 

·

 

La saviesa de la terra s’expressa de moltes maneres. Una d’elles és en el mateix curs de les coses, en el camí que obre cada circumstància convidant-nos a respondre-hi.

La imatge de la circumferència evita que ens projectem en el futur  i d’aquesta manera dilueix l’obsessió per controlar el que esdevindrà. En canvi, ens ensenya a mirar la profunditat del moment que vivim. Un moment que no és l’interval entre el passat i el futur, sinó quelcom que està arribant des del fons de la realitat.

Sempre en moviment, la roda és mestra de processos, del que està marxant, del que està arribant. D’un pol a l’altre, integrant diferències, la roda camina sense discontinuïtat ni ruptura.

Tot fi és un inici. No hi ha un tall entre ambdós. Hi ha una transició contínua. No hi ha ruptura entre les estacions. Hi ha renovació de l’energia. Renovació del curs del temps, sense ruptura.

La consciència de les comunitats indígenes, sempre és localitzada, sempre connectada amb els sentits. Ho expressen les rodes medicinals, on arbres i animals són metàfores per a expressar emocions complexes. La Intel·ligència indígena ens guia en aquesta època d’erosió i pobresa simbòlica.

 

Aion, al centre de la roda ens recorda que tot és viu, tot es mou, tot polsa segons diferents ritmes i sincronies. Tot parla i cada cosa té el poder d’expressar-se. 

Cada ésser, el món sencer, té vida interior, és subjecte.

El cosmos viu i respira.

 

La psique no és nostra. L’atmosfera dels somnis està connectada amb l’aire i les tempestes. Tant la consciència com l’inconscient són inseparables del medi invisible en què ens movem.

Cada cosa s’arrela en el misteri i per tant és inexhaurible.

El món s’articula com una història en la qual nosaltres hi participem juntament amb els núvols i la neu. Som part de la mateixa història.

El món és la nostra consciència i ens abraça. Així expressa Gary Snyder, la unitat de la consciència i la simetria entre el dins i el fora a l’univers. Cada ens participa d’aquesta consciència envolvent, des d’un angle diferent.

Per això podem dir que cada ésser viu i cada cultura és el centre del món. Perquè no confonem el centre amb un punt geomètric ni reduïm la circumferència a la línia dibuixada sinó que la sabem oberta, sencera i dinàmica.

La roda és una invitació a arrelar-se en l’infinit per seguir caminant, sota la pluja.

 

Text: Àngels Canadell