Els primers acords i versos arriben abans que nosaltres al punt de trobada.
Com serps dins cistells, però encantades de ser encantades, seguim la melodia fins al diàleg de cants i poemes.

Versen sobre fer visibles als invisibles, i donar veu als que no en tenen,
canten el nom de defensors de la terra, a simples pageses i activistes pels drets humans,
i ens retornen a temps passats per rescatar tresors tradicionals i portar-los a l’avui.

I talment com un tresor, un primer simbol de creació col·lectiva, escribim entre totes poemes que seran enterrats allà on vulguem crèixer i fertilitzar les arrels d’Uniterra.

De bon matí ajustem els sentits i resintonitzem novament amb el cos, rebuscant l’itineràri oblidat que ens retorna a la percepció, aquella que ens ha de permetre concebre’ns millor a nosaltres mateixes, i a la nova visió del món que ens espera.

Com anava allò…. Siento, luego existo?

Podem deixar-nos guiar per la brúixola de la ment, però forçosament alguna cosa ineludible ens empeny a triar davant aquest encreuament quan comprovem que no es pot avançar pel camí de la percepció i pel camí del pensament alhora.

Fins on serem capaços de percebre?
Podem tornar a veure l’ànima als inànimats que ens envolten?
Cal tornar al animisme més ancestral per refer aquest camí quan ja no poguem sentir les melodies seductores de la ciència, ni les interferències de milers d’anys de monoteismes?

Sigui com sigui els mites són mites, i com a tals els hem de recòrrer en conjunt perquè esdevinguin.

Si no volem passejar sols ens cal trobar fòrmules per entendre’ns que facin un pas més enllà del consens, sovint llarg i perdedor, i ens cal desenvolupar estratègies per augmentar l’autoconsciència que poc a poc s’encarregui de diluir els conflictes més pedragosos…

el repte és clar, anar junts i seguir sent individus.
Ser un i ser el tot.
Perquè triar?

De la motxilla de recursos en surten algunes tècniques de pràctica sociocràtica per fer emergir informació del grup, per repartir-nos els rols i per prendre finalment decisions de forma eficaç.

El final d’aquesta caminada, com no podia ser d’una altra manera, s’endinsa al bosc.
Què ens cal per convertir en llar aquest refugi de verdisses que ens brinda silencis i respostes?
Què ens cal per donar sentit a les preguntes que ens han portat fins aquí ?

Eric Asecas

 

Categories: Cròniques · Formació