Arribant a Can Bordoi, encara uns quants metres abans que s’obrin les portes i s’aturi el tren d’Uniterra en la seva tercera parada, ja podem intuir-ne el nom i ensumar-ne la seva essència:

Próxima estació: Primavera

Ella serà el teló de fons d’un diàleg majestuòs durant tot el cap de setmana. Un diàleg, precís de respecte, entre el sol i la pluja.

El ritme dels cicles naturals no es pot percebre des del deliri del progrés que ens accelera, així que a Uniterra serà el repicar de gotes d’aigua a les finestres el que ens marqui el tempo que ens permetrà endinsar-nos a la diversitat de cultures, i a la cultura de les diversitats: la Humana.

Entren aleshores en escena els 3 solistes que fan sentir la seva veu en la simfonia de les cultures per tal que esdevinguin pròpiament humanes: Compassió, Misericordia i Amor.

La vida humana te un lligam atàvic amb la cultura, i l’afinador que ens permet valorar si la cultura on ens han parit ens allibera o ens encadena és l’horitzó d’esperança que ens brinda aquesta cultura.

Així doncs… tenim esperança?
Quina cultura esperem?

Però si hi ha una cosa realment capaç de silenciar la simfonia del diàleg entre persones i entre pobles és l’asimetria del poder, i aquesta sona llunyana, com una lletania ja casi inaudible… invisibilitzada pel pas de generacions;

Rebuscant a les profunditats històriques de les cultures que van poblar antigament el món que ara habitem, podem arribar a sentir la cantarella que els feia ballar i dansar en rotllana a la vora del foc, del menhir o del gran Teix per venerar la sexualitat, la natura o la llibertat, i en definitiva, tot allò sagrat que els vencedors s’han procurat tant de tapar i tergiversar amb els sons estridents de la moral.

Res que hagi canviat tant, …oi?
Qui canta els seus mals espanta!
Mentre no s’imposi el silenci forçat del poder, trobarem la manera…

Pianíssimo, a mesura que comprenem que la complexitat del diàleg va més enllà de la conversa, ens transformem en caixes de ressonància i posem atenció en veure que ressona en mi quan l’altre parla…
Les melodies que més ens irriten, mal ens pesi, també marquen compàs cap a la comprensió i el reconeixement de l’altri.

Podem aprofitar l’essència d’allò que ens pertorba justament per transformar-ho??
Com aprofitar les dissonàncies del procés d’aprenentatge experimental de l’Uniterra per a fer-lo nostre?
On estan les partitures per aprendre a donar la benvinguda a la diferència, i sumar-hi la veu pròpia?

Cadascú al seu lloc amb l’instrument preparat: ben aviat entrem nosaltres.

Eric Asecas

Categories: Cròniques · Formació