Encenem una nova foguera a Uniterra i anem prenent lloc al seu voltant.
L’aire escalfat pel nostre foc acaba d’omplir el gran globus, i ens afanyem per entrar a la cistella.

Tres, dos, un… Amunt!

Busquem perspectiva, per observar.
Busquem distància, per valorar.
I ens enlairem, per comprovar.

Aquests és el procés no lineal d’aquesta viatge anomenat disseny.
Circular i permanent.

El manual d’instruccions està escrit en una tecnologia senzilla que tots comprenem:
a favor de la natura, sempre a favor…

A mesura que agafem alçada observem el món que habitem, i la nostra mirada abasta més i més lluny.
Fins i tot, més enllà del temps.

Veiem tribus des de la nit dels temps recorrent milers de quilòmetres guiades per constel·lacions immutables, i avis que narren els secrets d’aquells camins tantes vegades recorreguts. Sentim les turbulències de la revolució tecnològica[, i escoltem com ara son els néts els que expliquen secrets als avis per no perdre el rumb…

A quina velocitat som capaços de digerir els canvis?
Està dissenyada la tecnologia per fer-nos cada cop més lliures?
Què diria ma iaia si algú goses qüestionar les estisores, o el didal?
Ser lliures. No era aquest el mite de la tecnologia?

Temps per prendre decisions… tenir de tot o desitjar poc?

Les corrents de complexitat semblen portar-nos cap a respostes confuses, mentre la brúixola es revela clara. El rumb de la tecnologia hauria de ser: Reduir.

Permeteu-me insistir. Reduir emissions, dependències, expectatives, kilòmetres, subordinades, solituds, paraules… Reduir conceptes
Reduir.

Tan senzill, que costa de creure.

I des d’aquí dalt i la mirada esmolada, abastem a veure quasi el final d’aquest primer viatge per a Uniterra, i el seu recorregut a través de tots aquests universos sobrevolats.

Una terra… univ… Què carai! Multiversal!! Pluriversal!!!

Perquè quant més grosses són les ales que ens fan aixecar el vol en busca de visió,
més profundes ens creixen les arrels que ens cal per rebrotar de nou en el futur,
i que dins d’aquest multi-vers propi, rimen ales amb arrels.

Eric Assecas

Categories: Cròniques · Uniterra