L’economia social com a expressió d’una societat no violenta

Els nostres avantpassats van acostar-se a les fèrtils vores dels rius per poblar-les.
o per donar aigua al bestiar.
o simplement per embarcar-se al seu curs amb anhels de vides millors.

Riquesa: la que flueix abundant pel nostre planeta.
Finita, sí: però sobrera.
Economia: la que s’encarrega que aquesta riquesa flueixi i sigui repartida per matar la set.

I descobrim aquí sequera.
I descobrim allà aigua retinguda i terra anegada.

Qui ha aigualit la tan preuada economia?

Aquells que confiaven en trobar societats de relleu fàcil i planer a la vora el riu, troben ara la desconfiança de la terra espoliada i contaminada.
Aquells que esperaven la tendresa i el xiuxiueig de cultures d’aigües tranquil·les troben ara l’estrèpit turbulent de l’erosió.
Aquells que comptaven amb l’ajuda dels seus per carregar les barcasses i creuar el riu s’ofeguen ara amb les onades que formen al seu pas les llanxes motoritzades del capitalisme, que navega amb pressa sense tenir un port d’arribada.

Alguns ja vam néixer dins aquest torrent d’opulència desbordada, quan les aigües ja havien sobrepassat els llindars naturals del riu arrossegant violentament allò que trobava al seu pas.

Violència invisible.
Violència de l’aigua, aquella que ja no som capaços ni de percebre de tant temps fa que ens empeny.

fins que de tant molls, li perdem la por a la pluja!
I ens resistim a acceptar la direcció obligada del curs dels esdeveniments.

I ens acostem a la llera sentint que potser, si estirem un braç….
que mentre no ens deixem enfonsar l’esperança,  alguns s’atreviran a sortir del mainstream.

I redescobrim que sí, que és possible obrir canals petits que drenin lentament el corrent principal. I que si, que la terra humida és tan fèrtil com puguem imaginar.

I redescobrim que sí, que és possible caminar cap a una economia d’aiguabarreig social, ambiental i solidària, mimetitzada amb els ecosistemes naturals que tanquen cicles i perduren en el temps.

Amb el valor i la sinceritat de comprendre que la transició és ja innegable.
I alhora, amb el realisme d’entendre que els cursos dels rius prenen segles per forjar-se.

Eric Assecas

Categories: Cròniques · Uniterra