Comencem la nova etapa d’Uniterra en ple xoc entre l’estat espanyol i el moviment social pel dret a l’autodeterminació de Catalunya. Un xoc ideològic que és també un conflicte de cosmovisions.

Una de les funcions d’Uniterra és generar reflexió i pensament sobre la realitat concreta, política i existencial entre persones i col·lectius propers. Per això encetem aquest bloc compartint la nostra visió sobre aquest xoc.

 

Identitat nacional i internacional

 

No es pot ser alhora nacionalista i internacionalista? Quina és la dificultat d’identificar-se amb un territori i una cultura i, alhora, sentir-se part inseparable d’un món comú? Quina diferència hi ha entre globalització i universalisme?

Entre els debats de l’últim any al voltant de l’autodeterminació i l’independentisme es fa evident la dificultat de comprendre què significa avui dia la identitat nacional i com encaixa amb la realitat d’un món globalitzat i interconnectat.

En contextos ideològicament ben diferents trobem sovint l’acusació “d’essencialisme”, amb la idea que parlar de nació és referir-se a una identitat inamovible i separada de les altres que s’afirma en la mesura que nega l’altra. Una mena de metàfora social del que durant segles la física clàssica entenia per àtom.

El món contemporani està molt lluny d’aquest imaginari i el seu correlat mecanicista. Cinquanta anys de pensament i recerca, d’exploració de la consciència i de convivència amb altres cultures han remogut els ciments d’aquella visió del món que reduïa la realitat a allò observable i reservava el nom de coneixement al resultat d’un càlcul conceptual.

Si pensem un univers obert, dinàmic i creatiu, del qual cada ésser i cada cultura són part inseparable, un univers interdependent fet de relacions i contextos que creen el seu propi àmbit d’acció o camp de consciencia; entrem en una realitat més complexa i al mateix temps més entenedora.

Cada perspectiva singular s’enriqueix amb les altres perspectives i contribueix al desplegament de les capacitats dels altres. Quan percebem el fons comú que connecta entre sí tots els éssers i cultures, l’altre, enlloc d’un enemic, esdevé un aliat. La responsabilitat d‘esdevenir plenament un mateix contribuint alhora a que l’altre també es realitzi plenament.

Nació ens connecta amb néixer; amb l’origen. Aquesta particular finestra al món en la que cadascú ha obert els ulls per primera vegada.

Hi ha un vincle inseparable entre la manera de mirar la realitat i la configuració d’un paisatge. Entre la sensibilitat expressiva i els tons de la llum i les textures d’un entorn natural determinat. La particular biodiversitat d’un territori educa i dibuixa els graus i notes que aportaran harmonia a la persona. El cos humà i el cos de la terra es configuren mútuament.

Quan parlem de nació parlem d’un món propi. No parlem d’un món separat i confrontat als altres. Només d’un món propi en una realitat oberta i radicalment interconnectada.

 

La unitat malentesa

Tots els imperis, els fonamentalismes i també els monoteismes se sostenen en la idea d’un principi unitari i englobador on tot convergeix i que no deixa escletxes per a la diferència i la discrepància. També l’universalisme, quan ignora la pluralitat de visions i sensibilitats existents, cau en el mateix patró d’una unitat oposada a la pluralitat.

El canvi d’època que vivim pugna per superar aquest patró dualista i fer emergir una consciència que reconegui les diferències com a polaritats creatives. Això implica situar-se en una dimensió més àmplia on aquestes dualitats es puguin sostenir sense anular-se.

 

Text: Àngels Canadell