Capgirar l’ordre, posar al centre allò que era a la perifèria.

Els primers cristians parlaven de metanoia per referir-se a la necessitat de conversió. Panikkar va recuperar el mot per parlar, fa uns cinquanta anys, del canvi radical de civilització. En grec, metanoia significa anar més enllà de la ment. És aquest el capgirament que se’ns demana? I què vol dir?

Anar més enllà de la ment, no vol dir evitar la racionalitat, sinó travessar-la, digerir-la fins que doni pas a una comprensió sentida. Fins que el que pensem esdevingui cos i experiència i aporti un estat de claredat nou. No n’hi ha prou amb el pensament sistèmic, es tracta d’adoptar una disposició interior al discerniment.

Anar més enllà de la ment, de manera col·lectiva, vol dir deixar d’utilitzar-la com un remei tranquil·litzador que ens compensa dels oblits quotidians, com una eina de control i conquesta. Vol dir escoltar el murmuri de tantes veus que són silenciades o menystingudes dins i fora de les nostres fronteres. Deixar d’envair el món i l’espai quotidià i mirar amb profunditat cada cosa.

La naturalesa de la realitat, deien els antics, és ment. Quan deien ment però, no es referien només a la Intel·ligència conceptual, sinó a la capacitat de ser conscients, de ser testimonis del que esdevé. Ment i cor no estan separats i per això no tenen dues paraules separades en quetxua, en japonès, ni en xinès….En grec philosophia vol dir estimar la saviesa. Què vol dir per nosaltres avui aquest estimar? Com és aquesta saviesa que estima?

Les tradicions espirituals parlen del coneixement silenciós, fruit de la contemplació. Un coneixement cordial que porta a percebre l’ànima del món i a estimar-lo. I en tant que estima, guareix.

« •◊• »

Una pandèmia, una plaga, és una invasió, una presència excessiva que desborda i desestabilitza un sistema. És un exemple d’hybris; just el que caracteritza la civilització que ha esdevingut global: una mentalitat colonitzadora i invasiva, sense percepció dels límits; un sistema econòmic explotador i extractiu que va col·lapsant a la mateixa velocitat que el desgel i els incendis.

La metanoia, per una civilització fàustica com la nostra, ha de ser necessàriament convulsa per tal de “desquiciar” el món, com diu en Raúl Fornet. Ha de desestructurar institucions i construccions mentals. Ha de desfer creences fonamentals sobre nosaltres mateixos i sobre els objectius de la societat humana. En això estem des de fa dècades. Cada nova crisi afegeix un gram de consciència col·lectiva a un diagnòstic que no canvia: la plaga es diu globalització; la malaltia: superficialitat i sentit de separació.

Tenim molts reptes sobre la taula, abans i després de la pandèmia, una vegada més tenim l’oportunitat de tornar capgirats. Amb el coratge de desfer-nos d’un sistema que va cap al desastre col·lectiu i amb gratitud per les lliçons apreses.

Capgirar l’ordre de les coses, desencaixar els eixos que sostenen aquesta civilització implica passar a ocupar un lloc perifèric, com espècie i com a cosmovisió. Sortir del mig perquè passi la llum.

L’espècie humana no és el centre del món, la cultura europea no té més veritat que les cultures no modernes, el mercat mundial no té dret a imposar les lleis d’intercanvi dels béns comuns ni d’apropiar-se’n, la visió cientificotècnica de la realitat no és més vàlida que l’animisme.

És moment de pluralitzar les visions del món, és una necessitat vital que fertilitzin formes de ser, de viure i de pensar vinculades als territoris i a les comunitats. Només diversificant el sòl s’enforteix el terreny i es combaten les plagues.

La metanoia de la civilització ha de generar moltes més crisis encara, però aquesta civilització està desencaixada, es desintegra. Tots els punts on se sosté han fet fallida.

Una conversió personal i col·lectiva com la que ens cal, no depèn només de la voluntat sinó sobretot de la capacitat d’obrir-nos al desconegut, de deixar-nos transformar pel que ens arriba sense esperar res a canvi.

« •◊• »

El món no és un objecte que dissenyem al nostre gust. Capgirar-nos col·lectivament implica canviar el mapa que ens hem fet de la realitat. La realitat no obeeix el nostre disseny. La realitat viu i viu lliure, malgrat les nostres expectatives de controlar-la.

Les nostres projeccions sobre com és i com ha de ser el món, ens retorna com un bumerang. La ment no és un bisturí per destriar què volem i què no volem viure. És més aviat, un camp de consciència compartit del que participem i que podem explorar mentre vivim. Una exploració co-participada que configura la realitat.

Conèixer no és apresar la realitat ni definir-la. És fer-se u amb allò que s’investiga. Harmonitzar el pols intern i extern per mirar des d’una finestra més ampla.

El món tecnocientífic ha capturat la imaginació de la gent. Expropiant les persones de la seva capacitat de donar sentit a la realitat ens ha fet obedients a un sistema pervers. La metanoia és també recuperar el poder de comprendre des de la pròpia experiència, des d’un altre imaginari simbòlic que ens permeti reconeixen’s com el món que som.

Se’ns demana un nou començament, una nova innocència deia Panikkar, en la qual, tan seriosament com fan els infants, sense càlcul de beneficis, juguem el rol de ser humans i en tinguem prou.

Des de la finestra però, la vida segueix el seu curs; els veïns comparteixen coneixements i els solars buits verdegen. A dins, en solitud, cadascú gestiona com pot les seves ombres, cadascú segella les esquerdes en què s’ha trencat i hi troba bellesa.

 

Text: Àngels Canadell

Imatge: Obra de Andy Goldsworthy