Percebre la realitat des d’una mirada sencera, entendre-la filosòficament sense separar-la de l’experiència, incloure la sensibilitat en la comprensió de l’espiritualitat, mirar l’espècie humana com una funció més de l’organisme viu que anomenem Terra. Tots aquests aprenentatges col·lectius, són al rerefons d’Uniterra.

 

Les paraules

Antigament no calia signar acords ni guardar documents en cambres ocultes. La memòria humana era la matriu més preuada, doncs d’ella es gestaven les creacions més innovadores. Donar la paraula era un gest d’honor, el millor que li podia passar a una persona, saber-se digna de confiança. Sense paraules que diguin veritat, l’espècie humana es corca i es va encongint a base de rebre els cops que a si mateixa s’infligeix.

 

Silenci

Sortosament, moltes persones avui, cerquen silenci. Però què ho fa que el trenquin immediatament sense cap consideració per l’àmbit que s’ha creat? Dur el silenci a casa, vestir-se de silenci, no té res a veure amb callar. És més aviat entrar en un estat d’intimitat amb l’ànima que es diu de tantes maneres. És preferir atendre el que arriba un capvespre, el que s’anuncia al tombar la nit, les veus innumerables que ens viuen.

Cada vegada més gent és conscient de la necessitat d’aturar-se. De frenar l’acceleració psicològica i social, conscient que fugir endavant és part del problema i que en canvi, hem d’escoltar i confiar en l’experiència interior, en el que emergeix quan estem plenament presents.

 

Diàleg

Explorem l’època. Què significa que com a generació percebem el fons comú a totes les tradicions espirituals? Què significa que estem construint formes de fer política basades en el consens i emancipades de tota forma d’autoritarisme? Què ens diu, o quin món porta la consciència ampliada d’una ment orgànica, holística, plural i alhora sencera? Quin imaginari neix amb l’experiència d’un món global que ha perdut la consciència dels límits? On fer peu? On ancorar-se?

 

Ment

Si les nostres ments no estan separades de la Terra, pacificar-la, és tan important com deixar de contaminar l’aire. Desarmar-se, desprendre’s de l’ego, buidar la ment és una tasca solidària. És una manera d’abraçar els altres sense que se n’adonin.

 

Les bases d’un diàleg entre cultures i religions

En un context d’amenaces, de retorn de la xenofòbia i els totalitarismes, amb l’horitzó d’un col·lapse ambiental…. És més necessari que mai obrir la perspectiva des de la qual discernim la realitat. Ampliar la mirada per veure més enllà de l’amenaça i la reacció, de la por. On sostenir-nos? Des d’on puc escoltar l’altre que representa un món oposat al que per a mi té sentit?

 

Els fonaments d’un canvi de relació amb la Terra

Quin és el punt cec que no ens permet canviar la manera de relacionar-nos amb la terra? La manera de percebre’ns en relació a l’aigua i al vent? Llegim textos inspiradors, savieses primordials, però són continguts que endrecem mentalment i no ens capgiren com voldríem. On és la clau de volta d’una d’un sentit identitari que ens aporti calma, serenor i confiança en la vida mateixa? Que ens faci deixar anar la voluntat de control i domini sobre les coses?

Estem aferrats a milers de creences i hàbits que sostenen el món tal com el coneixem. Sabem millor que generacions anteriors, que la manera de mirar configura la realitat, però al fons del nostre cor no ens ho creiem, no volem emprendre l’aventura de ser més que individus.

Molta gent és addicte a l’aventura, busca cada dia nous reptes per posar-se a prova físicament. Però l’aventura més gran i insubstituïble és la de confiar en l’univers, deixar anar el control sobre la realitat i acceptar el que la vida ens posa al davant. Respondre afirmativament a la vida, donar-se al món desconegut sense voler que ningú ho sàpiga.

“El desert avança” deia el filòsof. I avui veiem desaparèixer espècies a tota velocitat, sentim posicionaments tancats, bel·ligerants, sostenint-se afirmativament sense curiositat per sentir el que sent l’altre. S’han generat abismes infranquejables entre els humans. Com podríem transitar camins a prop de la terra si no podem donar el primer pas, mirant l’altre com a un mateix?

La malaltia contemporània s’estén a tot el planeta. Ho veiem arreu. Les millors intencions es perden davant la incombustible adoració al jo individual.

 

Educar

Quan l’Amazònia crema i l’Àrtic es desgela, quan les institucions pesen massa per poder estar al servei de les persones…. Educar la mirada és essencial. Sobren els coneixements teòrics i estem anèmics de saviesa. Portem dècades adonant-nos d’aquest fet. La Terra ens posa el límit i com diuen els activistes, estem davant d’una emergència climàtica. Una emergència cosmovisional, diríem des d’Uniterra. Aquest és el repte cultural i educatiu en el qual ens trobem. Com seria una educació orientada a despertar la saviesa? Fa tres-cents anys es va produir una divisió letal entre el coneixement i l’amor. Entre el que sabem i el que sentim. Gran part de la ineficàcia demostrada en canviar de model econòmic, o potser, de la por a emprendre camins emancipats del sistema, és deguda a aquesta divisió interior que ens allunya del que veiem amb els ulls interns i ens aboca a obeir les consignes majoritàries. Educar avui dia, joves i adults passa per encomanar una actitud d’estima vers totes les coses. Per generar el sentiment de familiaritat entre tots els éssers. Connectar amb la pròpia veu i aprendre a confiar en l’experiència interior. Empoderar-se és ser capaç de deixar anar les pressions socials, inclosos els relats sobre la realitat que no ressonen en la nostra percepció. Seguir el propi camí. Doncs en aquesta fortalesa hi ha un esperit comú, hi ha la veu de la Terra.

Seguir el propi camí, per conectar-nos amb els altres i amb la Terra.