En el dia mundial de la filosofia, volem compartir-vos algunes reflexions de com aquesta està més viva que mai.

 

Novembre, l’any es va acabant i la gent es prepara per un nou cicle. El 21 d’aquest mes es dedica a pensar sobre per què cal pensar.

Al carrer un brogit incessant d’idees i moviments. Alguns recullen de manera poètica les paraules que en groenlàndic serveixen per dir els diferents tons del blanc. Altres organitzen accions escèniques per mostrar un final de civilització. Al carrer sostenim el pols amb una idea d’Estat arcaica i dissonant. En un to de benvinguda a una nova època que ningú no sap ben bé encara com serà.

El canvi climàtic ha fet augmentar de manera exponencial la consciencia d’un canvi civilitzatori. Un fet que s’anuncià fa 100 anys amb la sentencia de Nietzsche: “el desert creix” i que avui tothom entén. Potser no és prou clar l’abast d’aquesta desertització, ni la profunditat de l’emergència que vivim. Parlem també d’un canvi antropològic i cosmovisional. De capgirar la manera com ens entenem a nosaltres mateixos en relació a l’univers i als altres. La fondària d’una època només s’albira en moments de màxima turbulència com l’actual. Es desfan els fonaments de la civilització i en aquest descens a les profunditats observem les runes de somnis enfonsats. La idolatrització del diner, la simplificació del coneixement , la il·lusió de pensar que podem i devem controlar la realitat i que aquest control ens permetrà dormir en pau. La positivització del saber i la negació del món invisible. L’imaginari d’un món jeràrquicament organitzat, que manté el poder a base de negar l’altre. Un relat fantasmagòric que ara es mostra sense maquillatge i que anomenem crisi de civilització.

Benvinguda crisi. Amb tot el seu dolor va obrint escletxes per on entra la llum. Amb aquestes metàfores s’ha presentat sempre la filosofia com un procés de creació de consciència i llibertat. Un camí de recerca de la veritat que requereix el coratge de mirar en una direcció diferent de la que ens condiciona el discurs dominant. D’això se’n ha dit rebel·lia o desobediència. I gràcies a aquest impuls humà emergeixen nous significats. Es renoven vincles comunitaris i reneixen solidaritats. Això és el que està passant avui mateix. I aquesta és l’esperança. Que les paraules portin veritat. Que s’obrin nous horitzons per les generacions que arriben mentre escrivim altres relats, noves maneres d’interpretar-nos en el món.

Es una obvietat dir que la filosofia no és un discurs teòric, sinó un camí de saviesa. Una manera de viure des de l’autoconeixement i el pensament crític que ens desinstal·la constantment i ens sacseja. Un exercici d’auto-exploració on un mateix esdevé l’artífex de la pròpia vida i on s’assumeix la co-responsabilitat de l’estat del món. Una constant exploració de la realitat que, per ser dinàmica i canviant, no pot tenir fi ni tancar-se en ella mateixa.

La pràctica de la filosofia implica trobar l’equilibri entre el no-saber i la certesa que tot depèn del gest sencer que acabem de fer. Avui, el col·lapse sistèmic que vivim, ens dóna la oportunitat de deixar anar els privilegis que hem anat adquirint mentre ens crèiem al cim de l’evolució; i retrobar, col·lectivament, la mesura humana en el món, el lloc que ocupem en la infinita complexitat de la vida.

 

Text: Àngels Canadell