El passat 3 de novembre, David R. Loy (mestre zen i professor de filosofia comparada) ens va acompanyar en dos esdeveniments: “Silenci i política” i “El budisme davant l’emergència climàtica”. A l’encetar dues temàtiques tan vives avui en dia, vam comptar amb una bona colla de participants compromesos amb la transformació social. Aquí us fem un petit resum de les idees clau que ell ens compartí i que pensem que poden seguir sent motiu de debats i converses futures:

 

La societat ha anat evolucionat fins a obtenir un grau de llibertat molt alt. I seguim volent-ne més. La nostra lluita per la supervivència i contra l’opressió ens ha fet emmirallar-nos amb la llibertat. Però D. R. Loy planteja la pregunta de si és possible arribar a assolir SUFICIENT llibertat?. O és una lluita infinita? I, si ens hem deixat algun element pel camí que ens porta a confondre llibertat amb ser independents del que ens envolta?

És aquesta la font de que ens sentim absolutament separat dels altres i de la terra que ens sosté? És aquesta confusió que ens porta a destruir el planeta i a aïllar-nos els uns dels altres fins a assolir uns nivells de competència i actituds inhumanes?

El budisme ens parla de tres verins:

  • La ignorància (del nostre ésser interdependent)
  • La cobdícia
  • L’odi

Tots tres els trobem repetits fractalment: en cada petita acció dolorosa, en les persones, en les organitzacions, les institucions i els estats. Els trobem institucionalitzats en el capitalisme (cobdícia), l’exèrcit (odi) i els mitjans de comunicació/publicitat (ignorància).

Són els tres verins que, al llarg de la nostra existència, hem saber treballar i transformar. És un repte individual que cadascú de nosaltres ha d’escollir amb llibertat per tal d’esdevenir el potencial humà que tots portem dins.

Si cadascú no fa aquesta alquímia dins seu, aquesta transformació personal de convertir la ignorància en consciència de que tots som u, la cobdícia en generositat i l’odi en amorositat i respecte; allà on anem i les accions/organitzacions que emprenem sempre estaran impregnades d’aquests verins i caurem en els mateixos paranys on tants altres abans han caigut.

No hi pot haver transformació social cap a un món més just, bondadós i en pau, si aquesta transformació personal no s’ha donat abans.

La transformació social passa, inevitablement, per la transformació personal. Es necessiten una a l’altre per triomfar.

 

I en relació a l’emergència climàtica?

La transformació social o la lluita davant l’emergència climàtica, moltes vegades ens porten a una desesperació i impotència de veure’ns d’enfrontar a reptes tan complexos i de tal dimensió. L’activisme és una pràctica que porta a molts dels seus practicants a cremar-se. Com podem mantenir un activisme sostenible, sà i eficient?

El budisme, com altres tradicions espirituals, demana actuar amb desaferrament (desapego). Poder actuar amb total passió i compromís sense aferrar-nos als resultats desitjats. És a dir, seguir lluitant malgrat sembli que el que fem no té cap impacte ni sentit. “No sé si el que faig és important, només que és important per mi fer-ho.”, citava Loy. Per explicar-ho feia servir la metàfora del corredor de maratons: qui, tenint una àrdua i llarga tasca per davant, s’esforça en posar tota l’energia i atenció en el moment present i oblidar-se de la meta final (que el podria desmoralitzar). La nostra tasca és fer tot allò que puguem amb totes les nostres forces, sense saber si allò que fem servirà d’alguna cosa.

D.R. Loy apel·lava a la idea budista de “la ment del no-saber”. Poder acceptar que no sabem. No podem saber si el que fem tindrà impacte suficient, no sabem si demà hi haurà un canvi de 360º, etc. No sabem. I no passa res. La modernitat està obsessionada en tenir certeses, en saber-ho tot i tenir-ho tot controlat. Però cal tenir present que el misteri és la base de l’Univers, de la Realitat. Per tant, “no es tracta de voler clarificar el misteri, sinó de fer el Misteri clarament visible.

Sense una pràctica espiritual, sense una confiança en l’Ésser, és molt complicat poder abraçar la incertesa. Sense la certesa de que tot i tots formem un sol cos i una sola ànima, interconnectada i interdependent; practicar la generositat o l’acceptació total es fa ben difícil. I per tal de viure des d’aquestes certeses, cal que ens regalem un temps a conrear l’escolta i el silenci interior. Aturar-nos. Escoltar. Respirar. Entrar en el regal del present etern.

La nostra ment no està separada de les muntanyes, dels rius, dels ocells. La percepció budista de la realitat ens porta a considerar si els moviments ecosocials que arreu del món emergeixen avui, no són la mateixa intel·ligència de la terra manifestant-se a través nostre. El que ell anomena, el sistema immunològic de la terra.

En llenguatge budista, el Dharma, són les ensenyances que mostren el camí d’alliberament. Avui la terra ens és mestra: ens mostra el camí de la transformació personal i col·lectiva. Aquest és el sentit de l’expressió Ecodharma, que dóna nom a diversos projectes que arreu del món connecten la pràctica budista amb la transformació ecològica.

La crisi climàtica empeny la consciència humana cap a una maduració col·lectiva, cap a una cultura desperta. No ho sabem, però ens posem al servei d’aquesta transformació amb el cor obert i la confiança d’aquell que se sap part d’un tot.

 

Més sobre David Loy a: www.davidloy.org

 

Text: Agnès Ramos.