Solstici d’estiu

Entre les runes de Lauro

Reflexions

Asseguda entre les restes dels fonaments de l’antiga ciutat de Lauro, rodejada d’un bosc magnífic lluït amb pericó, ginesta, romaní, menta boscana i pixallits; les roques m’impacten.

La primavera les ha engolit, però encara s’aprecien les parets de pedra sàviament col·locades perquè segueixin en peu, després de gairebé trenta segles… Com sabien quina era la manera òptima de construir? Feien servir càlculs? O es guiaven per una altra ment?

Enmig d’aquestes imaginacions recordo que demà és dia de solstici i que, a més, tindrà lloc un eclipsi solar. Ho sabien, els ibers, quan s’esdevenia un fet així, encara sense poder-lo apreciar des de la nostra terra?

M’agrada dir “la nostra terra”. És la mateixa sorra, la mateixa pedra, el mateix Esperit del lloc que ens observa, cuida i guia. A mi, a tu, i als avantpassats ibers que habitaven les terres de Llerona. I a vegades em sembla sentir, també dins meu, la mateixa força salvatge que batega entre tots nosaltres.

M’ho sembla quan ressonen en mi els mateixos cicles que veig a fora, en el jo que anomenem natura. Quan la meva primavera esdevé estiu i tot allò que vaig plantar i va créixer es converteix en fruits que puc compartir amb els que estimo i m’envolten. Quan el sol em crida enfora i em cura ferides amb la seva escalfor. Quan accepto que no sempre es pot brillar amb força i que els dies tèrbols em permeten el caos i el repòs.

Sento el batec de la Vida en mi, quan me n’adono que en certes constel·lacions (socials) es dóna l’alineació perquè passin coses importants, i en d’altres, bones dosis d’aprenentatge.

Quan me n’adono que tant si estic en expansió, en fluir o en fredor glaçada; sóc la mateixa aigua, que circula, rega i nodreix.

Emmirallo l’equilibri entre cantar i callar, jugar i asserenar, inspirar i expirar, créixer i descompondre’m, pausa i acció; que tant m’impacta en el salvatge.

En moments de solstici tots aquests miralls se’m fan més evidents. Se m’ofereix altra vegada l’oportunitat de participar en la melodia entre ritmes.

I de cop em sento ridícula anant a dormir i llevant-me tant a deshora amb el sol. Perdo el ritme! Estic fora d’aquest cantar plegats!

Potser aquest és un dels majors símptomes de civilització i, a la vegada, de desconnexió: anar a deshora. Superar els dies de pluja com si no passés res. I dormir tancats mentre a fora la lluna plena vibra.

La mateixa lluna, exactament la mateixa lluna, que de ben segur el poble dels laietans contemplaven embadalits. I el mateix sol, exactament el mateix sol, a qui devien donar les gràcies per madurar el fruit de les vinyes. Exactament aquí, on sec avui.

 

Text: Agnès Ramos

Fotografia: Marc Guàrdia i Llorens

Relacionat

Skip to content