Teknopoiesis

Sobre tècniques adequades

Articles

Les muntanyes fent de muntanyes realitzen el seu propòsit. Què hem de fer els humans per restablir la comunicació amb les veus de la Terra?

 

La relació amb la terra està totalment mediatitzada pel món tecnològic. Però el mot tradicional per tècnica, techné, no té res a veure amb aquest sistema omnipresent que condiciona avui, la nostra percepció.

Techné es tradueix per art o tècnica artesana. La relació personal que s’estableix entre la persona i la seva eina transforma un i l’altre creant un llenguatge, proper a la poesia, que modela els materials segons la inspiració. Estar inspirats és sinònim d’estar connectats amb l’esperit. És l’esperit qui guia la mà de l’artesà quan el seu fer no està sotmès a un ritme imposat per la producció industrial.

El diàleg amb la terra, com qualsevol diàleg autèntic, només és possible des d’unes condicions de respecte i reconeixement. No hi ha diàleg possible sense renunciar al poder sobre la terra.  Recuperar l’equilibri entre el donar i el rebre és una llei de la vida, com tantes savieses tradicionals ens recorden.

“Poèticament habita l’home a la terra”, deia Holderlin el s. XVIII, en un dels més bells intents de revolucionar el coneixement i la vida. El romanticisme alemany fou un dels moments àlgids de la revolta humana contra la insensibilització envers la naturalesa. L’esperit eufòric que acompanyava aquells joves filòsofs i poetes que veien a prop el naixement d’una nova cultura, d’una nova mitologia fundada en la bellesa, el bé i la veritat, ens dóna perspectiva per interpretar el present.

Inspirats en la cultura clàssica grega, revivien la tragèdia que suposa mantenir la tensió entre la condició humana finita i l’experiència també humana d’infinit. Veien el creixement d’una ciència quantificable que anava cimentant les bases d’una època on el sagrat aniria recloent-se a passes agegantades dins dels espais de culte, dins la psicologia humana i on la tecnologia aniria eclipsant la percepció d’un món ple de divinitats i d’una natura salvatge, és a dir, no domesticada.

La paraula grega poiesis, significa poesia però també producció. L’emergir constant del fons de la vida, de la physis, entesa com les forces dinàmiques que actuen a l’interior de rius i muntanyes. La naturalesa és una força generadora, constantment dinàmica, de la qual forma part la nostra acció. Què significa per nosaltres, una producció poètica? Una tècnica connectada amb l’esperit, amb el misteri? És aquesta la propera revolució?

 

EL MITE PERSISTENT

El debat sobre la tecnologia i els seus efectes és antiquíssim. De fet, les temptacions humanes de dissenyar la vida han estat motiu en la literatura i en els mites des que tenim memòria.

El somni de transcendir la condició humana a través d’un coneixement que permeti dominar la naturalesa ha marcat la nostra història, essent la característica principal de la cultura occidental del segle XII ençà.

L’arrogància tecnocientífica arriba a extrems inimaginables en les lluites per desqualificar línies de recerca estigmatitzades com a no fiables perquè no comparteixen els mateixos mètodes ni la mateixa lectura sobre la realitat. La disputa cèlebre entre Newton i Goethe, la trobem encara en les desqualificacions que veiem a l’hora de proposar mètodes alternatius de salut.

És una obvietat dir que cap tecnologia no és neutral ni objectiva. Qualsevol nou enginy, qualsevol nova exploració dels camps electromagnètics que compartim amb tots els éssers vius de la terra, per exemple, hauria de ser meditada i considerada en taules de pensament plural.

La digitalització de la vida humana ja és present i la pèrdua de llibertats i d’intimitat és un fet. Intel·lectuals de prestigi parlen de transhumanisme com un pas desitjable i inevitable.

En l’origen de la fe mítica en la tecnologia hi ha un desacord intern que ens impedeix madurar completament. Deleguem la felicitat, la plenitud, l’alliberament o la salvació, en un altre ésser, un estil de vida, un especialista o un altre món. Sempre quelcom que ens manca. Reduïm la relació amb la vida, el coneixement i la terra a relacions, no d’intercanvi equitatiu, sinó de càlcul de beneficis. La ment humana està impregnada del patró tecnològic, entès com la divisió interna entre subjecte i objecte i la conseqüent manipulació de la realitat. Aquesta actitud interior es reflecteix i s’institucionalitza, com diu en David Loy, en un sistema econòmic o polític, però la clau per sortir-ne està en assumir plenament la condició humana.

Se’ns demana honestedat per connectar amb les veus de la terra. No càlcul ni manipulació. Se’ns demana superar aquest desplaçament intern que ha anat quallant a base d’anys d’una educació competitiva, basada en la comparació amb els altres i en el menyspreu amb un mateix. Que ha anat constel·lant una psicologia empetitida on la supervivència es mesura en funció de ser més que l’altre. Aquest dualisme és el veritable nucli de la revolució tècnica, espiritual i cognitiva.

De les savieses orientals ens arriba la noció d’una acció que no actua. És a dir, d’una manera de fer que prèviament ha dissolt l’ego, el sentit de separació amb l’altre. Sigui aquest altre una persona, una eina o una acció. Sembla paradoxal i potser impossible, actuar sense intenció, actuar com-si l’acció fos l’únic important i al mateix temps amb despreniment envers els seus resultats. Però en aquest marge interior de llibertat es produeix un gran canvi. Un petit marge on resideix la sobirania interior.

D’aquestes i altres cultures no modernes ens arriben maneres de relacionar-se amb la tècnica ben diferents. Un diàleg entre la persona i la fusta, el pinzell o el fang en el qual un i altre es fusionen donant lloc a una obra única, resultat del moment, d’un estat d’ànim, expressant una relació efímera i alhora permanent entre la persona i la natura.

En la mesura que la fusta es redueix a un material per construir a partir d’un càlcul de beneficis previ i es posa en marxa la producció industrial, la relació es transforma completament. La tècnica esdevé tecnologia i l’espurna viva que parla a l’artesà s’esvaeix sota la repetició d’un patró mecànic.

La bellesa d’una obra d’art no es mesura per un cànon estètic, relatiu a les èpoques, sinó segons la seva capacitat de mostrar veritat. Segons la commoció que desperta en qui la contempla. Així ho veien els antics, també a Grècia, on bellesa, i veritat eren diferents noms de la divinitat. Què ens diu a nosaltres avui, aquesta tríada i com vincular-la a la necessària transformació de la societat tecnològica?

Els anys 70 va esclatar el moviment ecologista i amb ell varen sorgir veus Intel.ligents, crítiques amb la industrialització. Els moviments verds van suposar un període d’esperança en el canvi de model productiu. La realitat però, és que la revolució verda segueix encallada en la demanda d’energia sense fer front a la qüestió central: un canvi de cosmovisió.

Com discernir entre tècniques emancipadores, tècniques que vénen a alliberar les persones de càrregues feixugues obrint-los espais d’exploració nous. I tècniques que vénen dictades per un mercat global que busca engrandir el nombre de consumidors submisos arreu del món?.

Va ser Ivan Illich, un dels més lúcids crítics de la societat industrial qui va posar criteris clars entre tècniques emancipadores i tecnologies esclavitzants. La diferència passa sobretot per l’escala, però també per la relació personal que s’estableix amb l’eina de treball. A partir d’un cert límit, deia, d’un llindar específic per a cada tècnica, l’objectiu per al qual havia estat creada queda pervertit, donant el resultat contrari al que es pretenia.

Tot el que és massa gran, el que tendeix al gegantisme va contra l’autonomia humana, i enlloc de fer-nos més lliures, ens esclavitza, anant contra el, suposat, veritable avantatge de la civilització: Ésser més lliures, més conscients i amb més capacitat de viure plenament.

L’escala humana no és només un càlcul relatiu a l’espai habitable, sinó també al ritme que s’adiu amb la nostra capacitat de percebre, comprendre i respondre. La dosi justa d’informació que ens permet ampliar la mirada, la quantitat suficient d’aliments que ens nodreixen, la mesura justa de desitjos i aspiracions que ens acosta a la plenitud.

El planeta ens demana reduir l’impacte de la nostra presència invasora. Aprendre quant és suficient, és una màxima que ens arriba de savieses de tots els continents. Un lema que de manera ben lúcida adoptà el moviment pel decreixement.

Només podem recuperar el poder de viure humanament a la terra, si el retirem de les grans multinacionals que dirigeixen l’economia i dissenyen el nostre destí. I seguint la recomanació de Gandhi, “mantenir la productivitat dins dels límits de les necessitats”.

 

Tècniques doncs, que ens ajudin a reduir el gegantisme. Eines que incorporin la mà humana i retirin l’excés d’automatismes. Tècniques convivencials com deia l’Illich, que des de l’amistat ens facin créixer humanament.

Som al bellmig d’aquest miratge, encisador per a alguns, tenebrós per altres. Laboratoris químics i de recerca biomèdica que experimenten sense cap escrúpol amb animals, creuant espècies, amb el vist-i-plau de la ciència mèdica ortodoxa. Experiments que contradiuen l’íntima connexió que existeix entre tot el que és viu i que obren portes a desequilibris de tota mena en els organismes vius.

Estem molt lluny de l’experiència sensible i espiritual pròpia d’artesans que dialoguen amb els materials fins a trobar una expressió pròpia única i irrepetible.

És possible, però, una tècnica que no imposi un temps mecànic a la realitat que vol conèixer ni necessiti metodologies extractives per arribar al fons de la realitat. Una tècnica que segueixi els ritme de la terra i acompassadament emancipi les persones d’un sistema que ignora el sentit i les capacitats humanes de viure bé i de sanar-se en comunitat. Una tècnica que generi  espais per a l’autorealització humana i el bé comú.

Qüestionar el mite que associa tecnologia i llibertat, obrint un debat plural sobre tècniques adequades és una tasca pendent. Desfer-se de la idea que tecnologia és sinònim de llibertat i que tot nou enginy mecànic és una esperança d’eternitat, és a dir, ens farà immunes al pas del temps, és el vel que ens manté separats de les forces reals regeneradores i sanadores que compartim amb la terra.

Un nou mite ens cal on la condició humana sigui plenament reconeguda i acceptada. I on no ens calgui fugir constantment a espais siderals per trobar sentit a l’existència.

Quan parlem de teknopoiesi ens estem referint a aquesta manera de fer estant connectats amb la unitat de la vida. De relacionar-nos amb la matèria com una extensió del nostre propi cos, des de la consciència que la matèria és viva, neix d’uns fons inobservable, comú a tots els éssers i per tant, és una finestra al coneixement.

Finalment amb el mite, caurà també la imatge d’éssers racionals i lògics que poden controlar el futur. I emergirà la naturalesa afí amb la terra, la sensibilitat que ens connecta amb altres sensibilitats no humanes, el sentir-nos bé quan reduïm la voluntat de ser més i l’acceleració mental que ens inunda.

I poc a poc, potser ens anirem assemblant als silencis dels nostres avis, quan enmig de les tasques infinites s’asseien a l’era, agraïts d’haver arribat al vespre.

 

Text: Àngels Canadell

Relacionat

Skip to content