Uniterra escolta a L’últim indi

Entrevista a Eduard Costa

Reflexions

El pròxim 21 de setembre, L’últim indi, el nou projecte musical d’Eduard Costa, ens acompanyarà en la celebració de l’Equinocci de tardor. És un concert que ens fa molta il·lusió, ja que l’Eduard ja fa un any que va participant de diferents activitats d’Uniterra i hem pogut explorar junts i compartir moments molt profunds. Cantar, compartir les percepcions més sensibles, entendre que existeix una simplicitat elegant…

La seva sensibilitat, mirada del món i capacitat per expressar-se amb la cançó ens ha commogut i tenim moltes ganes de poder sentir el seu treball en versió concert. Aquesta petita entrevista vol ser un diàleg entre aquest treball i la mirada que Uniterra proposa.

 

Hi ha algun missatge/concepte darrere l’àlbum L’últim indi?

El disc és una expressió personal. Coses que afloren i tens ganes de compartir. Els acabes ajuntant i te n’adones que tot té un fil conductor, que està connectat. Vas escrivint i quan ho mires amb perspectiva, veus el dibuix. Aquest és un disc que dibuixa SENSACIONS.

 

Com vas conèixer Uniterra i què et va fer tornar-hi?

Quan vaig arribar per primer cop, em va recordar a Howarts, de Harry Potter. Aquella universitat que quan acabes la universitat busques i t’adones que no existeix. Tenir un lloc on et puguin explicar la simbologia dels somnis, com habitar el món, que convidin a gent que comparteix la seva saviesa i experiència de vida, …! Vas allà a rebre i a impregnar-te.

El lloc, Can Bordoi, a més té molta història. El Castell Vell dels càtars a dalt el turó, la Torre amb aquella sala d’estil anglès, i els jardins… Allà en aquells jardins és on vàrem gravar el videoclip de La pluja fina. Permet passejar, escoltar.. té una calma que nodreix.

 

A Uniterra trobem important parlar de cosmovisions. Quina cosmovisió tens, tu, del món?

Amb el temps vas entenent coses… com per exemple el que deia el meu amic Cristóbal: “somos vividos”. Aquest concepte, per mi, és molt potent. Tu crees amb la vida, però és la vida que et diu per on vas, com un riu que baixa. Aquesta visió de formar part d’alguna cosa més gran que funciona sola, com un gran rellotge.. Nosaltres no som ningú, som una expressió de la Vida, que viu. I cadascú fa el que sap fer amb els dons que té en aquesta vida, per contribuir al conjunt.

 

Em recorda molt, això, al teu vers “som focs d’un gran foc” de la cançó El foc

Sí, sentir la unitat de totes les coses.. A vegades als concerts llegeixo un conte d’Eduardo Galeano que parla de què hi ha focs que cremen, alguns que escalfen, altres de tristos i gairebé apagats… però que quan dos focs s’acosten s’encenen l’un a l’altre. Tots estem fets del mateix i, l’un per l’altre, ens recordem el que som i com brillar. Veiem aquest foc en l’espurna dels ulls de la gent.

 

Durant el cap de setmana del concert també farem altres activitats que ens ajudaran a anar aprofundint en el llenguatge simbòlic. Com vius, tu, el llenguatge simbòlic?

Expressar en imatges permet que, sense explicar molt, cadascú dibuixi el missatge en el seu interior. M’agrada veure les cançons així, com llavors que esclaten a dins com una llavor. I, si la terra està preparada, allà germina.
L’Últim indi està ple d’aquestes imatges: la manada de llobes, o l’home-peix que entra en el silenci de dins del mar, el gran úter. Com si la mar fos la mare, la font, l’origen de tot.

 

La cançó que dóna nom a l’àlbum, “L’últim indi”, també és una imatge molt potent. Qui és aquest últim indi?

L’últim indi és algú que té una forta voluntat de comunicar-se i ho fa a través de senyals de fum. Però per comunicar necessita algú a l’altre costat que llegeixi els seus senyals, i no ho sap del cert si aquest altre hi és. Té una confiança total, però, de què el que ha de fer és seguir comunicant allò. I no deixa de fer senyals, malgrat es qüestioni “potser sóc l’últim indi…”. No perd l’esperança que hi hagi algú que podrà rebre aquells senyals, i per tant, no deixarà mai de posar llenya en aquest foc.
Aquesta comunicació, en aquest segle, canvia el fum per les cançons. Et comuniques amb l’altre amb música, i no saps si el missatge està arribant. Tu ho deixes anar i confies que potser hi haurà algú que l’escolti, a qui li arribi. Jo em sento així, com un músic que comparteix les seves cançons, com si fossin senyals de fum.

 

 

La cançó Les llobes parla molt del salvatge. Què és el salvatge, per tu?

El salvatge és connectar-te amb tu mateix. Sentir la teva arrel, la teva força. Tenim molts patrons i informacions de de com t’has de comportar, són com capes de ceba que cobreixen aquesta essència teva, on estàs completament expressiu i expandit.
La cançó Les llobes són llobes, dones, que parlen amb altres dones i li diuen a cau d’orella “recorda qui ets, recorda la teva força”. I dic dones perquè així és com em va venir la imatge, però tots tenim una part masculina i femenina a dins. La cançó parla d’això i d’anar-te descobrint, qui ets, què portes a dins.

 

També em ressonava la imatge de la cançó “Les llavors” quan diu “la terra fèrtil espera les llavors”. Quines llavors esperes, tu?

Clar, aquí és on entra la màgia del llenguatge simbòlic. Quan tu ara veus la imatge del sòl que fa créixer llavors, un altre pot entendre la terra com el planeta Terra. La Terra que ens permet que visquem aquí, ens convida a caminar sobre seu. Ho acostumem a donar per suposat, que podem estar aquí. Però també hi ha l’esperit de la Terra, l’esperit del lloc, com dieu a Uniterra. I si estem aquí, és perquè ella ens acull a cadascun de nosaltres, com si fóssim llavors que aterren a aquesta Vida. Quan ho escrivia veia com aquestes personetes de llum que aterraven i arrelaven. I res és perquè sí, com deia el meu amic Dario: que si una planta arrela a un lloc, no és gens arbitrari; sinó que creix allà perquè allà és on ha trobat tot el que necessita per viure. Si arreles a un lloc, és perquè ja ho tens tot allà.
Ara, aquesta metàfora que fas tu, que tots som terra fèrtil, també és molt bonica! Els dons són les llavors i tu (terra fèrtil) els pots regar i fer créixer més o menys… Pots entendre-ho ben bé com vulguis!

 

“Mires lentament a dins del foc”(de la cançó El foc)… perquè lentament?

Vivim a un ritme molt ràpid i passem de pressa per sobre les coses, jo el primer! Però apareixen moments en què perds la noció del temps, com per exemple quan observes el foc. En aquests moments de lentitud hi ha quelcom que es destensa, que s’afluixa. Apareix un temps atemporal, entres en una altra dimensió del temps, “el kairos”, que dieu a Unierra. Va ser un descobriment aquesta paraula perquè posava nom a una sensació que tenia, d’entrar en un moment en què no et falta de res, ho tens tot. Aquests moments hi són, i la cançó parla d’un d’aquests, durant el solstici d’estiu de fa dos anys.

 

En una altre entrevista comentaves que vius els concerts com un ritual…

Sí, per mi cada concert és un ritual perquè és un acte de compartir alguna cosa. Els rituals sempre s’han fet per les coses importants. Un grup de gent s’ajunta per escoltar i compartir, es crea un ritual entre els músics i el públic. Els convidem a aquest món de L’últim indi, a viatjar-hi amb nosaltres. Que puguin anar identificant-se amb l’home-peix, que sentin la força de córrer com un llop, o el recer de l’arbre blanc, … El concert que està ple d’energia i també de delicadesa. Algunes cançons conviden al recolliment i altres a expandir-se., s’equilibra l’energia ying i l’energia yang.
Ho vivim com una celebració, i a més a més de ser el dia de l’equinocci també estarem en canvi de lluna, pel que ens trobarem en un moment de llindar… Són moments de ritual. Però cal recordar que tot són rituals: néixer és un ritual, morir, la collita, el moment de plantar… Moments de posar consciència i intenció. Trobem-nos i celebrem-ho junts. Fins el pròxim 21 de setembre!

Més informació sobre L’últim indi a la seva web.
Més informació sobre la celebració de l’Equinocci de tardor a Uniterra i del concert de L’últim indi.

 

Relacionat

Skip to content