El món que tenim és el resultat d’una interpretació construïda durant la modernitat i com a conseqüència de la revolució científica i el capitalisme industrial. Una visió marcada per la separació entre naturalesa i cultura on la ideologia del progrés ha generat una història de colonialisme i explotació que segueix condicionant la manera de percebre la realitat i de sentir-la.

Canviar-nos les ulleres a través de les quals mirem el món i connectar l’experiència interior amb l’activitat de la ment és una necessitat de l’època. Vivim un temps caracteritzat per no saber respondre adequadament al dolor de la terra i dels altres essers vius, i tenim com a repte principal sanar la separació entre natura i cultura, entre matèria i esperit, entre la ment, el cos i el cor.

Intentar resoldre aspectes com l’economia, l’ecologia, i els problemes socials per separat no té sentit. Necessitem resoldre-ho d’arrel, resignificant una cosmovisió que li doni sentit a com ens entenem al món. Som part d’aquesta transformació que recupera la visió ancestral de que tot està interconnectat, en un teixit vital fet de ritmes, cicles i consciència. 

La roda és un símbol d’aquest aprenentatge, d’aquesta reconnexió col·lectiva amb la natura que som. Una roda que dibuixa un cercle per retornar als cicles naturals, en contraposició a la linealitat occidental, orientada a la productivitat i al futur. La creu ens situa i manté vives les connexions entre el més gran i el més petit, alhora que connecta l’acció i la contemplació, i ens ajuda a entendre quin lloc ocupem en la complexitat del món.

No hi ha circumferència sense centre. Cada part d’aquest cicle, cada mòdul, ens porta de tornada al centre, a l’origen, a l’arrel, amb l’objectiu de transformar-nos internament i transformar, així, la manera d’habitar el món.

Un cicle introductori on aprenem de la Terra que som; aquest és el significat de l’ecosofia, tornar a escoltar les veus de l’aire, del sòl, del foc i de l’aigua. Les veus de la terra exterior i de la terra interior.