Primera pedra d’Uniterra, aquella que es posa sobretot des de la fe i l’esperança de començar a construir un espai, a vegades encara difícil d’imaginar, on hi càpiguen totes les habilitats necessàries per aprendre, o millor encara, per a recordar com Re-definir la forma en que habitem aquest món.
Els fonaments ja estan fets quan arribem, l’equip d’arquitectes d’idees que ja porten temps pensan-t’hi ens inviten a passar dins aquesta Universitat de portes tan obertes amb un primer mantra: Uniterra la construïm plegats.
Com un presagi de la timidesa dels principis, la tarda plujosa ens fa vacilar una mica abans de sortir a fer una ofrena inaugural als camps que ens envolten, espai real i simbòlic a mig camí entre ciutat i bosc.
Entre humanitat i natura.
Adient entrant que ens comença a obrir boca pel debat de l’endemà…
Com bons constructors, conscients que el pròpi cos és la primera eina que cal atendre amb cura, comencem el dissabte amb una sessió de meditació somàtica allunyant-nos de la ment analítica, i invocant a tots els sentits perquè ens acompanyin durant el cap de setmana.
I ara, com aixequem una arquitectura de vida ètica i sostenible?
És possible construir d’una forma respectuosa amb els pilars del pensament d’occident?
O potser ens cal deconstruir part de la cosmovisió que ens ha portat fins aquí per fer el següent pas…?
De la mà de diferents cultures americanes recorrem en cercles el camí dels 4 elements bàsics i les seves simbologies: terra, aigua, aire i foc.
Per estar segurs que les seves essències no entren únicament per l’enteniment, seràn els nostres cossos els que al ritme de les músiques ens fan ballar i expresarem en moviment el que les paraules no s’atreveixen: terra, aigua, aire i foc.
Com una integració silenciosa, el bosc ens acull al matí següent amb una quietud preciosa, i ens deixem perdre individual i lliurement per tal de trobar el pròpi camí, aquell que ens ha de portar a un espai comú, des d’on retrobar i compartir els valors elementals cap al món que podem i volem habitar en equilibri.
Autor: Eric Asecas
