Per què parlar de malenconia avui?

Reflexions entorn del nou llibre de Raúl Fornet-Betancourt

8 de juny de 2020 | Reflexions

Raúl Fornet-Betancourt és un dels élders d’Uniterra des d’un bon començament. Ha estat impulsor de la filosofia intercultural a Europa, creant-ne la primera càtedra a la Universitat de Bremen. Responsable dels Diàlegs Nord-Sud i dels Congressos Internacionals de Filosofia Intercultural, és un referent del pensament decolonial a Europa i Amèrica Llatina. Recentment ha creat l’Escola Internacional de Filosofía Intercultural amb seu a Barcelona i és director i editor de la Revista de Filosofía Concordia des del 1982.

El seu últim llibre “Con la autoridad de la melancolía: los humanismos y sus melancolías” és una reivindicació de la melanconia com estat de l’ànima que connectant-nos amb la llibertat humana actua com antídot de les servituds modernes. Hem trobat oportú compartir algunes de les idees clau que considerem interessants.

 

La malenconia, entesa com diu el Raúl Fornet-Betancourt, és en aquests moments l’actitud que cal tenir per trobar el sentit a aquest temps d’aturada. Aprofitant que la natura ens ha fet entendre quin és el nostre lloc en el món, fem que aquesta aturada ens permeti pensar quin és el destí per a la humanitat i no ens precipitem a buscar remeis i alternatives pensades en moments on hem estat immersos en un pensament i una acció reactives a les condicions heretades del sistema social i polític imperant.

Les paraules del Raúl, quan ens parla de l’avorriment, ens ajuden a entendre aquesta dimensió malenconiosa tan mal considerada en la visió de l’ésser humà actual. Ja que només es valora per l’activitat, les possessions i els èxits que aconsegueix sense poder respondre a allò essencial de la naturalesa humana, que és l’ànima.

“El aburrimiento inquieta al ser humano al arrojarlo a un movimiento en el que no puede eludir la cita con su sí mismo y su relación con el tiempo”. Verse obligado o forzado en el sentido de una presión que se deja sentir desde lo más hondo y, por tanto, también más propio de la existencia humana, que es precisamente el fondo de la (melancólica) libertad”(1).
Justament perquè això ens porta a “(…) la idea de que la libertad verdadera es expresión de la vivencia de la condición finita como condición melancólica (…) que no se hunde ni en la desesperación ni en la resignación, sino que, al contrario, se ve movida a empeñarse en un actuar que puede resistir la tentación del activismo y así corresponder a lo más propio y originario de lo humano…”(2).

M’agrada aquesta idea d’avorrir-se per descobrir qui som des de la nostra condició finita, que tan difícil se’ns fa d’acceptar en un món que busca la immortalitat fent córrer el temps sense atrapar-lo mai. I des d’aquí, deixar que la vida parli. Em sembla que la clau per viure aquest moment està en recuperar la malenconia com una manera de sentir la profunditat del ser. Aquesta és la mesura de la veritable llibertat, decidir què vull fer sabent qui sóc i com puc transcendir i trobar a l’altre en mi i jo mateixa en l’altre.

I això ens porta a dir amb el Raúl que “…la autoridad de la melancolía debe ser deletreada en toda su intensidad, ya que está sostenida por las muchas y diversas memorias melancólicas en que el género humano ha guardado en los viveros propios de sus culturas y religiones las esperanzas de satisfacer humanamente los anhelos del alma”(3).

Recuperar la malenconia vol dir connectar amb la nostra història, la de tots els éssers humans, tal com fem les persones quan entrem en crisi. Ens posem malalts, ens deprimim, i en aturant-nos podem recórrer a la nostra memòria per entendre en què ens hem desviat de la nostra essència. I ens recuperem quan podem construir una manera de veure’ns a nosaltres mateixes més d’acord amb el món.
Aquesta serà la manera de sobreviure a la crisi que estem vivint. La malenconia és una experiència humana que ens aboca a l’altre, al procés de “otrarse“, utilitzant aquest neologisme tan bonic que fa servir Fernando Pessoa en el Libro del Desasosiego. És quan ens veiem en l’Altre què descobrim el sentit de l’existència i ens sentim u amb tot allò que ens envolta.

I és des d’aquesta posició melancòlica que trobarem el lloc per establir un diàleg amb les altres cultures com l’única forma de fer humanitat.

 

Text: Anna Vilaseca

Bibliografia:

Fornet-Betancourt, Raúl  “Con la autoridad de la melancolía. Los humanismos y sus melancolías”. Verlaugshaus Mainz, Aachen 2019.

(1) pg. 272

(2) pg. 275

(3) pg. 341

 

ENTRADES RELACIONADES

El camino del ciervoUn conte d'Eduard Costa

El camino del ciervo

Un conte d'Eduard Costa

Había una vez, en un bosque muy lejano, un valle muy profundo. Se llamaba el valle de los ciervos de madera. Era un valle donde habitaba una especie de ciervo muy rara, única en todo el planeta. La gente los llamaba los ciervos de madera, no porque fuesen de madera,...

Bailando con lobosUn conte d'Eduard Costa

Bailando con lobos

Un conte d'Eduard Costa

Un día el dios sol quiso visitar la tierra convertido en un gran lobo blanco. Quería ver las maravillas que todos contaban de ese planeta. Ese mismo día el dios de la noche, el dios luna, también quiso visitarla y también escogió transformarse en lobo. En su caso, en...

Les ensenyances del sòlRellegint a Ivan Illich

Les ensenyances del sòl

Rellegint a Ivan Illich

Amb la lectura d'aquest text de l'Ivan Illich encetem una secció sobre el pas del temps, dins del blog d'Uniterra. Una reflexió sobre la condició humana que passa per l'acceptació dels límits i del nostre origen terrenal. Una mirada que veu els processos de...

Skip to content