Des del confinament forçós intento fer un recés lliure –com diu en Xavier Melloni. Això em permet tenir la calma i el distanciament suficient per recollir, acollir i discernir allò que m’arriba.
Escolto i entenc les qui, a primera línia, viuen l’angoixa de la gent que tenen al davant, malalts o a punt d’emmalaltir. Entenc com es troben, darrere les seves màscares, obsessionades pels estralls que ocasiona un virus diminut. Entenc que dins d’un vestit armadura que no deixa transpirar ni contactar, l’ànima s’assequi i entri en una letargia que la somogui, perquè no està feta per clandestinitats.
Entenc que els pagesos visquin sense màscares i sense por, perquè la natura i els animals amb qui conviuen, tenen més integrada la vida i la mort que no pas els humans. Se senten lliures, malgrat els esforços per oprimir-los, perquè saben que són imprescindibles, i això els dona força, i no emmalalteixen perquè per primera vegada en molt de temps se’ls reconeix i valora la feina.
Entenc el patiment dels qui treballen al costat dels més vulnerables perquè no tenen prou mans, un cop més, per sostenir-los. I entenc el patiment somort d’amics i veïns que, paralitzats per la por, no surten per res de casa. Tothom té la seva raó. Són colors d’una mateixa realitat.
Però a mi hi ha una cosa que em preocupa molt més que els virus, i és la por.
En aquest moment Occident ha declarat la guerra a la mort. És la lluita a mort contra la mort (Dr. Sitges-Serra) d’una societat que no vol morir, que vol seguir vivint a qualsevol preu, encara que sigui dins d’una gàbia, sense llibertat. Occident s’enfonsa, no l’Àfrica, per exemple, acostumada a entomar mortalitats molt superiors sense sanitat, acceptant una mort, provocada sovint pels nostres abusos colonitzadors, que forma part de la vida. I nosaltres estem tan lluny de tot això, tan lluny dels milers d’emigrants que moren a les nostres fronteres, que no ho podem suportar.
El virus que ens assetja ens porta a l’aïllament total i ens inocula una por ben humana que ens paralitza, ens fa vulnerables. Tenim tanta por que sovint l’agafem imaginàriament i en patim els símptomes.
Tenim por i mentre l’única eina per defensar-nos sigui la repressió, i més por, no ens en sortirem: la por d’emmalaltir, la por apocalíptica del que vindrà…
Hem de ser capaces de mirar aquesta situació a cara descoberta, de no deixar que ens treguin la llibertat, perquè això sí que és la mort. S’està atemptant contra la nostra llibertat, no de moviment, sinó interior. És per això que hem de buscar noves formes de viure, no en macro ciutats, no globalitzats, no capitalitzats; sinó ruralitzades, properes, i cooperativitzades. Aquesta situació no durarà dos dies, i no ens en sortirem a cops de confinament sinó de conscienciament. Les ànimes adormides, no pel virus, sinó per la por, han de despertar.
En aquests moments el poder se’l disputen polítics i científics. La institució mèdica i científica —no els professionals— està guanyant i ja ens governa. S’ha convertit en la nova classe sacerdotal, en els intermediaris entre la vida i la mort, fent-nos creure que la nostra vida, i fins i tot la nostra ànima, està exclusivament a les seves mans. No oblidem que així va governar, durant molts segles, damunt de cossos i ànimes, la nostra benvolguda església.
Aquestes ànimes adormides, no pel virus, sinó per la por, han de despertar. I això, i només això, hem de fer nosaltres, ajudar a despertar. Per això estem aquí.
Text: Laia de Ahumada, filòloga i escriptora
