Viure amb intensitat no és el mateix que viure acceleradament. La intensitat implica una altra temporalitat. Un ritme no imposat que gravita des del centre vers el centre.
Es prioritari un canvi en la percepció de la temporalitat. No n’hi ha prou amb posar l’èmfasi en l’ara, sinó que cal endinsar-nos en la saviesa implícita en l’experiència temporal. Una experiència que no podem confondre amb viure l’instant present perquè és únic, fugisser i irrepetible, sinó més aviat en viure el present perquè en ell hi és tot i s’hi manifesta allò que no passa.
Els estats contemplatius parlen d’aquest no-passar. Contemplar el cel és la millor escola contra l’ansietat. Quelcom sempre igual, quelcom sempre diferent. Una tensió en la qual ens movem constantment però que sovint ignorem empesos per l’exigència de productivitat.
Un canvi en l’estil de vida com el que necessitem i com el que ben segur, vindrà, ens aportarà aquesta tendresa cap als processos vius i aquesta saviesa entre el passar i el no-passar. Aquesta atenció a l’ara i l’etern.
Això és un ritme: estar-s’hi, marxar-ne, seguint una pauta única. Canvis dins d’una matriu estable. Harmonia en moviment.
Recuperar la salut de la terra i de les persones és, en primer lloc, restablir els ritmes d’acció i no-acció, de llum i fosca. Deixar que les coses sedimentin, tancar cicles. Sintonitzar amb el pols de la realitat que batega en cada un de nosaltres amb una pauta única. Un ritme que és sinònim de salut.
Aprenem a sentir i a seguir el nostre propi ritme de vida, d’aprenentatge, de convivencia, de treball. Perquè en el ritme hi ha la clau de regeneració de la terra, de la salut i també l’esperança d’una cultura que poc a poc vagi revertint els estralls del darrer segle d’industrialització i extractivisme; els estralls d’una humanitat esgotada que ara vol esperar.
Text: Àngels Canadell
