L’ésser humà és un transformador per excel.lència. A través d’ell es connecta la matèria i la llum, esdevenint així un pont per materialitzar l’esperit i espiritualitzar la matèria. No som prou conscients d’aquesta tasca i d’aquest poder.

 

L’any 869 d.C. hi va haver un concili a Constantinobla que va escapçar la naturalesa humana i en va bandejar l’esperit. De ser constituït per cos, ànima i esperit l’ésser humà va passar, conceptualment, a tenir una naturalesa dual, cos i ànima. S’enfilava així el camí vers un materialisme creixent. Penetrar i descobrir els secrets de la matèria era una missió de l’espècie, i també una temptació que comportava el risc de quedar-s’hi atrapat. “Perdre” un element tan essencial com l’esperit d’una banda obligava a deixar enrere dependències de déus antics i antiquats i unes quantes supersticions; d’altra banda es posava en marxa la consideració de la humanitat com a exclusivament terrenal, sense lligam vivent i directe amb el cosmos.

Delimitem primer aquests components:

  • L’esperit és l’espurna divina, la flama, el vessant creador.
  • L’ànima el revesteix d’una substància subtil que fa d’embolcall protector. Entre els seus atributs trobem la memòria, els sentits suprasensibles, l’accés a múltiples dimensions, i tot allò que “anima” un cos.
  • El cos és el receptacle a la terra, el temple de l’esperit embolcallat per l’ànima. Parlem no només de cos físic sinó també de cossos subtils (etèric, astral, de llum) que envolten el físic i són part integrant del que s’anomena l’estructura energètica, de forma ovalada. A la tradició tolteca, el xaman Juan Matus instrueix el seu deixeble Carlos Castaneda sobre l’ou lluminós que som tots i que podem veure quan s’obren les portes de la percepció.

Aquest cos, doncs, entès en un sentit ample d’estructura que engloba tant l’organisme físic com l’energètic, és l’habitacle on fa estada l’esperit i l’ànima, la qual, mentre dura la travessa terrenal, fa de mediadora entre dos tipus de lleis ben diverses: les lleis terrestres i les lleis espirituals. Una part de l’ànima resta elevada en plans superiors de consciència i una altra s’encarna i coneix les vicissituds de l’encarnació en entrar en contacte amb les energies terràquies (emocions, crences, inconscient col.lectiu, karma, etc.).

Quan fem esment de sanació espiritual estem apel.lant a la part intacta de l’ànima, que conté la facultat i els recursos per guarir, transmutar i “espiritualitzar” la densitat. L’ésser humà és un transformador per excel.lència. A través d’ell es connecta la matèria i la llum, esdevenint així un pont per materialitzar l’esperit i espiritualitzar la matèria. No som prou conscients d’aquesta tasca i d’aquest poder. Es fa de forma elemental, vegetativa i instintiva, però encara no pròpiament humana. Per això, cal recuperar l’esperit que es va començar a descartar al segle IX. Per acomplir plenament aquest mandat com a espècie i com a jerarquia espiritual.

Disposem dins nostre de dos grans laboratoris de transmutació: el cor i la consciència, l’amor i la visió lúcida. El respecte i la comprensió. El caliu i la llum. Aquests dos xacres poden estar velats, tancats o embussats. Com també pot estar obstruïda l’estructura física i subtil. D’aquí la necessitat d’una bona higiene energètica i de sanar les ferides que l’ànima hagi pogut acumular en el seu periple terrenal.

 

« •◊• »

 

A la societat occidental moderna s’han arribat a garantir uns mínims d’higiene i prevenció corporals. Gaudim de coneixements i eines tant de diagnòstic com d’intervenció que aporten qualitat de vida al cos, però encara no ens adonem que també cal mantenir en bon estat l’ànima, les relacions, els espais. La matèria tendeix a acumular-se i disgregar-se de forma desordenada i per això és important netejar, airejar, desintoxicar, reciclar…

L’ànima encarnada conviu amb els regnes que habiten a la terra, amb l’inconscient col.lectiu, amb la Història i les seves distorsions. L’ànima pot quedar afectada, atrapada, aferrada per determinades experiències i les memòries conseqüents;  es parla d’ànima extraviada, fora de la seva via – i llavors busca o espera l’alliberament, el desbloqueig, la sanació. No és fàcil desempallegar-se de la humiliació, del maltractament, de la traïció, de l’abandonament. No és fàcil gosar ser diferent o ser un mateix quan el propi camí es traça a contracorrent. Com a prevenció, l’ànima pot desenvolupar discerniment, autoconeixement, harmonia, confiança.

Poc a poc, s’han anat anomenant els comportaments que intoxiquen les relacions i les entortolliguen fins el punt que esdevenen focus de tortura mútua. En podem citar uns quants: el narcisisme, que és l’egocentrisme portat un extrem. L’ecoisme, que n’és l’altra cara: dedicar-se a fer d’eco d’un altre. La possessió, que anul.la l’altre i el redueix a mer objecte. El victimisme, que s’instal.la en la impotència i la utilitza subliminalment. L’autoritarisme, que imposa sistemàticament la pròpia voluntat per amagar grans punts febles. Polir la comunicació, identificar i desprendre’s de relacions tòxiques, netejar a fons les expectatives i exigències projectades sobre l’altre, cicatritzar el cor ferit és treball necessari, per no dir urgent.

En els espais també es concentren energies vives i records – de vivències, de batalles, d’amor i desamor. També en els espais, oberts o tancats, es pot reconèixer el grau de densitat o transparència que els caracteritza. Els amerindis utilitzaven la sàlvia, entre altres herbes, per aplicar als espais enrarits o feixucs. Hi ha moltes eines, i amb atenció, intenció i constància es pot entrenar l’òrgan intern per percebre la qualitat o toxicitat dels espais.

Tot és susceptible d’elevar-ne la vibració, de ser ordenat o alleugerit o alleujat. Aquest és el sentit i propòsit de la sanació espiritual. Recórrer a la dimensió espiritual per desfer nusos, per expulsar toxines i retrobar la salut. Salvar-se i santificar-se són sinònims de sanar-se. I tot plegat significa refer, redreçar-se, discernir per retornar al propi camí. Un camí personal i intransferible, que ningú més no pot adjudicar-se però que massa sovint es delega. El mitòleg Joseph Campbell diu:  Viu des del teu propi centre. El teu deure real és sortir de la comunitat per trobar allò que t’entusiasma…. Segueix allò que t’entusiasma. La vida heroica és viure l’aventura individual… Si segueixes el camí d’un altre no acompliràs el teu potencial.

La via de la sanació espiritual és progressiva. però no lineal. Hi ha avenços i retrocessos, resistències i doloroses preses de consciència. Forma part de la via de l’evolució. Per col.laborar-hi es pot esmentar el fet d’harmonitzar l’estructura energètica i el xacres, obrir les portes del cor, retirar els vels de la consciència, arrelar i reconnectar el canal o arbre de vida que som, alliberar el timus per reparar el teixit kàrmic, alinear l’eix horitzontal (el yin i el yang interiors) i l’eix vertical (visió, paraula i sentiment amb l’acció), desenvolupar el cos callós, també anomenat tercer cervell, on es reuneixen els dos hemisferis.

Aquestes són algunes de les fites d’aquest camí de sanació que ajuda alhora a prendre cura de l’ànima i a desplegar el potencial de l’esperit.

 

Text: Maria Pilar Fenés

Harmonitzadora energètica. Professora de l’escola de tractaments energètics Anschma. Autora del llibre Autobiosofia. Senyals de trànsit per la vida.